Consideracions sobre metodologia de les ciències
i de la filosofia
|
|
Consideracions sobre metodologia de les ciències |
|
Consideracions històriques sobre el mètode del coneixement. |
|
Al segle XIX el positivisme de Comte va convertir la biologia, la psicologia i
la sociologia en ciències positives. A començament del segle XX va aparèixer
el neopositivisme, un intent de convertir tot coneixement en ciència, ja
que considera la ciència com l’únic coneixement vàlid. No obstant, el neopositivisme en el seu afany cienticifista va donar naixement a una psicologia i sociologia que pretendria ser científica i que van copiar el mètode de les ciències naturals ajustant-lo a les condicions de les ciències socials. I fins i tot a una filosofia científica. La cientificitat d’aquestes disciplines es feia a costa de reduir el camp de treball a allò que es podia contrastar. Però no tota la filosofia, ni la psicologia, ni la sociologia va agafar-se a aquesta pretensió cienticifista, també van aparèixer opinions oposades que van reivindicar altres mètodes per aquestes ciències. Tant per a les ciències socials, com per a la filosofia. L’Escola de Frankfurt va proposar el mètode criticoracional, va sorgir l’hermenèutica com a mètode propi de les ciències socials. |
Classificació de les ciències i el seu mètode. | ||||||||||||||
Quan es parla de metodologia gairebé sempre es parla del mètode científic.
Hi ha dos mètodes bàsic el mètode de les ciències formals denominat mètode
lògico-deductiu, i el de les ciències fàctiques o empíriques
denominat mètode hipotetico-deductiu.
Si fem servir el mètode com a criteri, podem classificar la ciència en:
|
|
Hi ha un model de mètode que s’ha d'ajustar a cada especialitat.
I això és més evident en les ciències socials. Dintre de les ciències
socials veiem com el mètode hipotètic deductiu no és acceptat per
tots els investigadors com a mètode universalment vàlid, perquè
hi ha certs elements que no poden estudiar-se amb una visió empiricoanalítica.
Enfront d’aquest es proposen altres mètodes com el mètode hermenèutic i
el mètode críticoracional. Juntament al coneixement científic hi ha un altre tipus de coneixement, l’humanístic, que està relacionat amb el cultiu de les lletres: llengua, literatura, filosofia, etc. Tot i que algunes disciplines de les humanitats utilitzen el mètode científic (la filosofia lògica, la lingüística) les humanitats tenen el seu propi estatus de coneixement i en absolut no queden reduïdes a ciència. |
La filosofia no és ciència, és un saber sustantiu. |
|
La filosofia és un saber més. No és una ciència, ni dirigeix i governa la ciència,
ni és la saviesa última, ni és solament un ús instrumental de la lògica com
pretenen el neopositivistes. La filosofia té en comú amb la ciència ser un saber crític i racional. Però la filosofia no és ciència. Com diu Gadamer és més profunda i extensa que la ciència: |
|
|
| La filosofia és un saber substantiu que treballa amb idees de manera reflexiva i crítica. L’objecte d’estudi de la filosofia són les idees, la connexió que hi ha entre elles, i les categories que han dominat en cada època. És un saber que té una actitud crítica sobre altres sabers: ciència, tècnica, religió, mite. La filosofia com a saber té una dimensió teòrica i una dimensió pràctica. Es per això que el saber filosòfic no s’ajusta al mètode de la ciència, i té el seu propi mètode que és crític i racional. |
|
sophipolis.migueb.com |
| Miguel Herreros Navarro |